En una època en què tan de moda hi ha allò de “Sortir de la zona de Confort”, l’art i el seu univers ens donen una nova lliçó. En aquest cas parlem de l´exposició que se celebra a Le Scuderie del Quirinale de Roma fins al dia 10 d´abril, titulada Arte Liberata, 1937 – 1947. Capolavori salvati dalla guerra.

L’exposició comissariada per Luigi Galio i Raffaella Marselli en col·laboració amb la Galleria Nazionale delle Marche, l’Istituto Centrale per il Catalogo i la Documentazione i l’Archivio Luce Cinecittà posa a disposició del gran públic una selecció d’Obres dels Capolavori italiani salvats durant la Segona Guerra Mundial, a més d’un ric aparell documental, fotogràfic i audiovisual contemporani als esdeveniments que s’hi exposen.

Segons l’organització, l’exposició es presenta com un omaggi doverosso alle donne e agli uomini che, nella dramàtica contingència bella, hanno interpretat la pròpia professione all’insegna di un interesse comune, conscienti de l’universalità del patrimoni da salvare.

A Art Liberata es compleix el proverbi que la realitat supera la ficció , per la ingent quantitat de Mestres Antics salvats per professionals del món de l’Art que van treballar sense parar per protegir milers de Béns Patrimonials italians en risc de ser bombardejats, destruïts de forma deliberada per les tropes alemanyes i espoliats per part d’Adolf Hitler, Herman Göring i sequaços.

És un homenatge a la Resistenza dell’Arte, combatuda des del coneixement, la preparació, l’estudi, la passió intel·lectual i la tenacitat a l’hora de preparar tot el material de protecció i trasllat de les obres, així com la força física i moral per resistir els embats de la tensió soferta.

Van ser aquells resistents els qui van salvar de les flames, l’espoliació i l’exportació forçada, joies com La Tempesta de Giorgione (actualment a la Galleria dell’Accademia di Venezia), els Caravaggio de l’Església de sant Lluís dels Francesos de Roma o el Crist mort de Mantegna (actualment a la Brera de Milà).

Arte Liberata, 1937 – 1947. Capolavori salvati dalla guerra, és el testimoni del periple viscut per aquelles persones que van arriscar les seves carreres i les seves vides en pro del salvament del patrimoni artístic italià: un eroisme anomal, un antieroisme per l’assoluta normalità delle esistenze di cai protagonisti, del lloro stile di vita, del lloro lavoro, persino quan devono adottare decisiono coraggiose i assai rischiose.

Com si es tractés d’ una realitat distòpica , ja a la primera sala, l’espectador es troba amb un testimoni fotogràfic de gran impacte: Adolf Hitler contemplant el Discobol Lancelloti . Amb aquesta sostracció, Hitler va emular els actes de Napoleó el 1798 quan aquest va espoliar aquesta obra mitjançant el Tractat del Tolentino.

El sacrilegi continua amb la imatge del dictador al costat de Göring i el cervatillo en bronze d’Herculà, sostret del museu arqueològic de Nàpols, espoliat i col·locat als jardins de la seva vila anomenada Carinhall, a uns cinquanta quilòmetres de Berlín, rebaixant-lo a un simple ornament .

La profanació es va repetir amb exemples com la Dànae de Ticià (conservada al Museu Nazionale di Capodimonte di Napoli) que, el 1944 es trobava al dormitori del mateix Göring, a més de molts altres exemples procedents del mateix Capodimonte, Herculà, Pompeia o Spoleto, seleccionades per enriquir la col·lecció personal del mariscal de Hitler.

La megalomania de Göring va comptar amb el suport de l’antiquari florentí Eugenio Ventura, amb el qual va intercanviar obres de Renoir, Manet, Van Gogh o Cezanne entre altres mestres impressionistes, robats al Comando Reichsleiter Rosenberg de la França ocupada, per setze obres italianes de gran valor artístic, històric i econòmic com, per exemple, dos baguls pintats pel mestre del Quattrocento, Giovanni di Ser Giovanni, anomenat Lo Scheggia (com el que es conserva a la Galleria dell’Accademia di Firenze).

Historiadors de l’Art, Conservadors i Restauradors van treballar a l’uníson per evitar que el macro projecte del Führermuseum a Linz es veiés enriquit amb el Patrimoni italià . L’obsessió per aquesta obra que va haver d’inaugurar-se el 1950, va acompanyar Hitler fins als darrers dies de la seva vida, manifestant al seu testament privat datat el 29 d’abril de 1945, que el donava al poble alemany.

Professionals com Giulio Carlo Argan, Pasquale Rotondi, Bruno Molajoli, Emili Lavagnino, Palma Bucarello, Fernanda Wittgens o Aldo Rinaldis , són només alguns dels noms dels molts personatges que van tenir un paper decisiu en tota aquesta contesa de salvament del patrimoni.

Les cròniques mostren la sorpresa que va suposar per a la societat del moment l’ambient de gran cordialitat i voluntat de col·laboració manifesta quan Argan (alcalde de Roma pel Partit Comunista Italià) va assistir, el mes de novembre de 1943, en visita oficial al Vaticà per reunir-se amb el futur cardenal Montini. Només fins al mes de El juliol del 1944 van arribar al Vaticà, per a la seva conservació i protecció, 900 caixes plenes d’obres d’Art. Procedents majoritàriament de Roma, encara que també de la resta d’Itàlia: des de Santa Maria del Popolo, Sant Luigi dei Francesi, la col·lecció Aldobrandini i Chigi a Roma, fins a l’Acadèmia de Brera a Milà i la Galeria de l’Acadèmia de Venècia.

Va ser Pasquale Rotondi, deixeble d’Adolfo Venturi i Pietro Toesca, i esprintador de la Galeria de les Marques, qui va fer el seguiment i va salvar aproximadament deu mil obres d’art , i com queda reflectit al seu diari el 18 de setembre de 1939, mi sono incontrato con Argan al Minister Egli mi ha comunicato che la Direzione Generale ha in animo di costituire in Urbino […] un grande ricovero di opere d’arte colà raggruppate da ogni parte del territorio nazionale.

Rotondi va desenvolupar estratègies de gran picardia i intel·ligència . Una de les més còmiques va succeir a la seva finca de la Tortorina, on custodiava al seu dormitori peces arribades des de la Galleria dell’Accademia de Venezia com La Tempesta de Giorgione o el Sant Jordi de Mantegna Sabent que I tedeschi estaven a les portes de casa seva per examinar quines obres havien arribat per emportar-se-les cap a Alemanya, Rotondi va comptar amb la complicitat de la seva dona . Ella posant en risc la seva vida, es va tancar a la seva habitació fingint estar malalta i evitar així l’entrada de les tropes d’inspecció i control a la cambra on havien dipositat els exemplars de més valor.

Seguint l’estela de Rotondi, Bruno Molajoli, a Campània, va gestionar el salvament de més de 5900 obres , entre les quals hi havia l’ Èxtasi de santa Cecília de Cavallí o la figura d’Hermes descansant, procedent de Pompeia.

El seu testimoni és clar Pur di sottrarre al sempre maggior pericolo quante più opere d’arte [—]; per fare un solo esempio, come dovemmo trasportare a Liveri, su una camionetta, le dieci grandi tele di Mattia Preti, tolte dal soffitto della Chiesa di S. Pietro a Majella e allora appena restaurate: l’eccezionale altezza del carico verticale, mentre provocava continui sbandamenti e la minaccia di veder rovesciarsi il troppo esile automezzo col suo prezioso carico, oltre tutto trovaba ostacolo nei rami degli alberi che si protendevano sulla strada, tanto da costringerci a lunghe soste per scansarli e, talvolta, per reciderli, al fine di liberare il passaggio [—].

L’exposició continua amb Emilio Lavagnino , col·laborador de Rotondi a l’organització del transport de les obres cap a la Ciutat del Vaticà. En la seva tasca va realitzar més de divuit viatges d’anada i tornada de Roma, buscant carburant al mercat negre per poder alimentar la camioneta amb què feia les expedicions de Salvament. Durant la seva ruta per recuperar les obres disperses per museus i esglésies de tot el Lazio, va deixar instruccions clares als rectors i personal de l’administració de com salvar les obres dels diferents edificis en risc d’enfonsament o d’espoliació.

Lavagnino va treballar amb Palma Bucarelli , inspectora de la Galeria Borghese que, amb només vint-i-tres anys, va ser la impulsora de la Galleria Nazionale d’Arte Moderna. Seguint els combois de Lavagnino que sortien cap a Roma, Bucarelli conduïa de nit una camioneta Fiat Topolino a Caprarola per recuperar les obres de la Galleria d’Arte Moderna dipositades al Palazzo Farnese. Gràcies a la seva determinació, es van salvar entre moltes altres obres, les pintures de la Nena que riu o el Retrat d’Henri Rouart de Medardo Rosso (avui dia a la Galleria d’Arte Moderna di Milano).

Als seus diaris, va deixar el testimoni següent: Già menja “amici” prima i poi menja “alleati”, i tedeschi non erao riusciti a nascondere la lloro cupidiglia, i sotto la protezione dell’immunità diplomatica, all’insaputa del nostri uffici di Esportazione o per mezzo di dispotici divieti, già molte opere d’art erino andate, durant gli ultimi anni, a costituire il Museu di Linz, pàtria di Hitler, i ad arricchire la galleria privada di Göring.

La força de Bucarelli es va reflectir, també, a Jole Bovi Marconi , arqueòloga, directora del Museu Nazionale di Palermo i Sobreintendent de Palermo i Trapani. Amb un gran sentit d’estat, va aconseguir transportar el dia 3 d’abril de 1943, des del Museu Nazionale cap a l’Abadia de Sant Martí delle Scale, les metopes de Selinunte, els mosaics romans de Palerm i els frisos amb els canalons figurats amb els caps de lleó procedents del temple de la Victòria d’Himera. Tan sols dos dies després, un bombardeig dels aliats feu malbé una part del museu, però tot i així Marconi va romandre al seu lloc evitant el saqueig de les obres, la pèrdua total d’aquestes i es va encarregar de gestionar el seu trasllat perquè fossin intervingudes i posades fora de perill.

Entre 1939 i 1943, sempre en col·laboració amb The Monuments Men, va organitzar el transport des de Palerm de 220 caixes que contenien nombrosos Béns i 135 gàbies amb pintures.

Llombardia no presentava una situació millor. A la ciutat de Milà Fernanda Wittgens coordinava els carregaments que partien amb les obres de la Pinacoteca di Brera cap a Itàlia central. El 1944 va ser arrestada per la seva relació amb el món cultural hebreu. Gràcies a la seva perseverança es van posar en lloc segur el Crist mort , la Madonna dels Querubins i el políptic de sant Lluc de Mantegna , els esponsals de la Verge de Raffaello , Jesús lligat a la columna de Bramant (a la Brera di Milano), o el sopar a casa Emmaús de Caravaggio entre moltes altres.

A Gènova i tota la Ligúria Antonio Morassi i Orlando Grosso, van arribar a salvar 1071 caixes plenes de tresors en un total de 295 viatges.

Per al patrimoni bibliogràfic, l’operació va ser coordinada per Luigi de Gregori , qui va salvar prop de mig milió de volums . Entre els béns espoliats, s’explicaven aproximadament uns vint mil volums que eren propietat de la comunitat hebrea i del Col·legi rabbinico di Roma, que van veure desaparèixer el seu patrimoni entre els mesos d’octubre i desembre de 1943, mentre es duien a terme les deportacions als camps d’extermini .

De les caixes que van ser espoliades dels dipòsits de Roma se’n va perdre el rastre, però com que bé apareix en un dels panells de l’exposició, la Comunità ebraica romana non ha mai perso la speranza di rintracciarle, mantenendo continui contatti con le Comunità ebraiche europee, inclusa l’area dell’ex Unione Sovietica, quindi anche la stessa Ucrania e la Federazione Russa

Com una rara avis en tot aquest procés terrible per a Europa i la meitat del món Occidental, va aparèixer Aldo Rinaldis , sopreintendent de les Galeries d’Art Medieval i Modern del Lazio, que el 1943 va aconseguir entrar en contacte amb el coronel alemany i agent secret Eugen Dollmann (interpreta i traductor entre Hitler i Mussolini), considerat un punt denllaç entre els ocupants nazis, els jerarques feixistes i la Noblesa Negra Capitolina. Amagades de les tropes nazis, va organitzar un transport nocturn de vint caixes des de la Galeria Borghese fins a la Rocca di Carpegna, posant a disposició vehicles i mitjans alemanys.

L’exposició conclou amb l’apartat de la restitució del patrimoni , el paper de The Monuments Men , amb els més de cinc milions de peces robades pels nazis i la mostra del Collecting Point de Munic.

Com a punt final cal afegir que Arte Liberata, 1937 – 1947. Capolavori salvati dalla guerra, suposa un repte expositiu sens dubte, en què desenvolupa un discurs de gran intensitat en un espai excepcional mitjançant un projecte expositiu de gran senzillesa i efectivitat cap a l’espectador.

De quina millor manera es pot captar l’essència del salvament del patrimoni si no és amb la col·locació dels panells explicatius i de subjecció de les peces sobre estructures que reprodueixen les caixes de fusta, la senyalètica pròpia de l’embalatge, així com la cinta adhesiva, i les carcasses de les armadures de protecció de les peces per al transport en circumstàncies més que inestables?